Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife 1845 - Barcelona 1924) va ser un poeta i dramaturg català. Va realitzar una extensa obra fins del moviment del romanticisme, cosa que el va convertir en un dels màxims exponents de la Reineixença de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
El 1853, va venir a passar la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Va iniciar la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, es va donar a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia en La Jove Catalunya i el 1871 va ser un dels fundadors i directors del diari La Renaixença.
Atret pel teatre, el 1879 va estrenar la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, situada dins la tradició del Romanticisme històric. Posteriorment, va estrenar El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), que obtingué un èxit sense precedents i que inicià la seva etapa de plenitud, que s'estengué fins al 1900, i en la qual estrenà les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897). A partir del 1900 intentà un drama realista i cosmopolita, d'escassa autenticitat, encara va produir obres de valor, com Sol, solet (1905), on retorna al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista.
Les seves poesies van ser recollides en volum el 1887. En aquell mateix any també va ser nombrat Mestre en Gai Saber. Els darrers anys del s. XIX, el gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges, i president de l'Ateneu Barcelonès, del qual pronuncià en català —fet insòlit a l'època— el discurs inaugural, etc. Els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya, foren recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). Fou membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans (1911).
