El pla urbanístic de Can Serra preveia la construcció de l’edifici parroquial al solar de la Carpa, lloc reivindicat pels veïns com a zona verda o d’equipaments, raó per la qual el responsable de la parròquia també s’hi va negar. Com alternativa s’oferí un solar emplaçat en un barranc, un abocador on es llençaven les runes. El projecte constructiu va tenir molts entrebancs, va ser rebutjat, entre d’altres, perquè no tenia campanar.
La construcció dels equipaments parroquials va ser fruit de la col·laboració voluntària i desinteressada de molta gent, principalment veïns i veïnes del barri, però també de la resta de la ciutat. Van participar cristians i agnòstics, sindicalistes i militants de partits polítics clandestins, immigrants i autòctons. Els caps de setmana una seixantena de paletes i peons treballaven en aquest projecte. L’edifici parroquial, simbòlicament pertanyia als treballadors i als veïns. És a dir, va ser un cas paradigmàtic de participació col·lectiva, també en la redacció d’un Manifest de la Casa de la Reconciliació llegit el dia de la inauguració. Aquest va ser l’origen de la Casa de la Reconciliació.
El nom “Casa de la Reconciliación” va ser molt meditat i hom pot atribuir-ho a diverses explicacions. Reconciliació de partits polítics? Reconciliació per la transició política al final de la dictadura? Reconciliació de l’església, després del Concili Vaticà II i el Papa Joan XXIII amb els feligresos de la classe obrera? Reconciliació entre els veïns del barri, creients o no? Sembla que tothom estava d’acord amb aquest nom.
Nogensmenys el Partido Comunista de España a través del Comitè Central havia aprovat anys enrere la declaració “Por la reconcilación nacional, por una solución democràtica y pacífica del problema español” el 1956. Declarava solemnement estar disposat a contribuir sense reserves a al reconciliació nacional dels espanyols, a tancar la divisió oberta per la guerra civil i mantinguda pel general Franco.
No sorprenen que els militants comunistes de l’Hospitalet proposin aquest nom i sigui acceptat per la majoria.
La Casa de la Reconciliació prestava serveis de guarderia, esplai, casal d’avis, assessoria jurídica, així com també hostatjava tota mena d’actes, assemblees i reunions de veïns, partits polítics i sindicats. Es tractava d’un espai de diversitat i tolerància. Va ser inaugurat el juliol de 1974. Es van viure també moments de molta tensió, especialment el setembre de 1975, quan es van complir les condemnes de mort i els darrers afusellaments del franquisme i amb el dictador moribund. La gent s’atansava a la Casa de la Reconciliació per parlar de la situació, saber les darreres novetats, compartir les inquietuds. La policia acabava envoltant l’edifici, com era habitual, sense arribar a entrar.
